No sé si això que dius és un penediment
perquè lliges uns versos estrenats
i et quedes a boqueres.

Enveges la sintaxi que no entens,
el seny inesbrinable
de la fúlgida metàfora,
les ungles de la por,
les cuixes saturnals de la turista
fregint-se al sol.

Volies la Universitat
allò de la Filosofia i Lletres
si dividies per tres els teus anys.

-Ai! si pogués escriure a seques
estaria millor-.

Et descoratges i segueixes
rimant flors y falleres,
traca i barraqueta,
alba que es romp
en el flors naturals que captes
per açí, pels "teus" pobles
del nostre País Valencià:
indrets i llogarets que encara aguanten
la corretja d'escoltar-te.

Deixa'm sentir escrita a la pell
la seua pau bucòlica,
i trenar amb el ramell
la frase que m'isca estòlida.
arran de terra
sobre el reixat,
a sobretaula.
Arreplegar la crida
al meu camí,
junt a casa.

Bandera de l'avanç d'estiu
de verd tintada!

Jo no dorm mai pel seu remor mogut,
per la crònica esperanÇa del bon temps.
Alba i capvespre m'alleujaran
de freds i de calors estranyes.

I perqu'e hi vaja,
perquè se'n torne,
perquè s'allunye,
perquè s'acoste,
mai no durà la neu als meus desigs,
ans me'n portarà de flors i joies.

L'inmigrant

A tu que véns d'un terramper

sens trobar cap sopar a sobretaula

A tu que tanques la finestra teua

perquè la mort no t'hi trobe.

A tu que passaves oblidat,

confós amb l'ombra dels olivars.

A tu que encara no acabes un camí,

cansat, solitari.

Emigrant de la fam,

de la pols i del somni

arribes al meu País.

(De l'aplec de poemes "Eixa llum que mai no arriba al racò de les teranyines"

Premi del Concurs Literari de l'Alcúdia. Any 1981)

Carrer amunt

Carrer amunt

junt als baladres

hi ha un tros de vía

clavat a terra

com una espiga

ben maleïda

hi tanca el pas

del vianant

amb fil de ferro

o fil d'aram

del més punxant

dolent rovell

punyent record

sembla una tanca

de presoners.

A l'altra banda

del vil reixat

creixen les roses

plenes de sol

flors les més belles

passen formigues

formigues negres

i van i en tornen

fent un sender

de llibertat

humils insectes.

Un barri contemplatiu

dels habitacles que hi són.

Llurs olors diferents,

lenguatge diferent,

la concòrdia a trossos.

Un barri qualsevol

destaca nom, llums,

grenyes, poliment,

malaltia.

Un barri de caixes de cartró.

Antany, vellards coneixien l'obra.

Foguers encesos.

Avui és el barri impersonal,

la pressa, costum dels déus

vinguts dels segles.

Veïns amb morts oblidats,

veïns que preguen,

veïns que blasmen la vida.

Veïnes de cotó-en-pèl

i harpies.

El barri s'enderroca a si mateix

quan el ciment ha mancat dels fonaments.

Les vacances

Havem encetat vacances,

les vacances anuals,

però m'he llevat a l'hora

a l'hora...

Trenta anys automatitzats...!

A l'hora... a l'hora!

Avui a l'hora m'he llevat,

com si no hi hagués vacances!

Trenta anys fet home d'espart...!

S'ha obert la ventalla en veure'm,

els cristalls -molts d'ells badats-

m'han romput el sol a l'ànima

i m'han marcat el tic-tac

per l'automatisme cec

dels trenta anys que m'han volat.

(Antologat al llibre "Anthology of Valencian Poetry Austin State University, U.S.A.)